Un conte curt, i altres...

Us explicaré un conte molt curt:
Parla d'un home del que es diu que és un gran esportista. Molts anys de bicicleta, sortides en grup i competicions. Un veterà.
Va ser convidat per un grup d'amics, també ciclistes però sense tant “caché”, per a unir-se a ells, en una típica sortida amb esmorzar, de diumenge. La ruta va transcórrer sense problemes durant els primers quilòmetres, però després de dues hores de pedaleig per bones pistes, el grup va afrontar la zona difícil del dia. Un tram de corriols en ràpids descensos i dures pujades, que obligaven a caminar amb la bici al costat als menys avesats. El veterà, ciclista tècnic molt hàbil, no tenia problemes per a anar sortejant els obstacles a bona velocitat, així com alguns de la resta de components del grup, però els reagrupaments comportaven pèrdues de ritme, amb el consegüent retard.
I van passar els minuts...
En la ment de tots adquiria més certesa cada vegada, el convenciment que l'esperat esmorzar hauria de ser posposat. Ja no quedava temps.
El ritme del grup cada vegada era més lent. El sol escalfava amb intensitat, i les forces minvaven amb rapidesa.
L'entrenat veterà no era dels qui més acusaven el desgast, però no estava disposat a seguir patint molt més temps. Així, quan el grup va arribar a una zona per ell reconeguda, va decidir abandonar-lo i continuar ell sol. D'aquesta forma va poder augmentar el seu ritme, i arribar amb uns minuts d'antelació, fins al poble més proper, on va poder per fi calmar la seva fam i sed.
La resta del grup va continuar unit, donant-se alè uns als altres, fins a arribar a la seva destinació, i tots van poder recuperar forces junts. Satisfets i una mica més units, com passa cada vegada que els amics superen una dificultat junts.
No sé el grau de satisfacció del ciclista veterà que va abandonar al seu grup quan aquest li necessitava. Però puc assegurar que al finalitzar l'etapa, els membres de la resta del grup, que varem continuar junts fins al final, estaven convençuts d'haver passat un altre magnífic dia de ciclisme i amistat.
Això és només un conte, però...

I ara una reflexió en veu alta...
L'home genèticament està condicionat per a formar grups.
A la majoria ens agrada ser part d'un equip, fer activitats en grup, divertir-nos amb els amics, i així tenir sempre la sensació d'estar abrigallats, protegits davant els imprevists. els dolents moments també són més fàcilment superats si ho fem acompanyats. Això és molt bo.
Però hi ha excepcions, i també hi ha homes, que van en contra de la seva pròpia genètica, i prefereixen estar sols. Se senten millor així, són independents i segurs. Això no és dolent, no molesten a ningú en la seva independència.
I també hi ha altre tipus de persones, que s'adhereixen a grups per a sentir-se units a alguna cosa, com mana la seva genètica, però que la seva visió de companyerisme no va més enllà d'extreure del grup tot el que necessitin, sense donar gens a canvi. I això és molt dolent.
Nosaltres formem un gran grup, no per nombrós, però sí per la unió que tenim. Són moltes batalles lliurades, i moltes les ferides ja cicatritzades que ens han quedat marcades per a sempre, que en els moments durs, ens recorden amb nitidesa què és el que ens ha portat fins a aquí. Què és el que ens uneix tant.

Us plantejo una sèrie de preguntes, perquè ens responguem a nosaltres mateixos, i si el nostre cor no diu que si a totes, és que no ens mereixem formar part d'aquest gran equip.
-Sóc primer amic, i després ciclista?
-És més important arribar tots, que arribar el primer?
-Sóc capaç de deixar només al company que sofreix?
-Estic disposat a sofrir amb els meus amics?
-Quan les coses se'm posen difícils, puc encara pensar en aquells que encara van pitjor que jo?

Segur que tots diem que si en tots els casos. Però pensem uns segons les diferents situacions que se'ns plantegen, i responguem amb sinceritat.
Segur que el nostre cor ens diu ràpidament que si a totes les preguntes, perquè ens creiem amics dels nostres amics. Però també és cert que a l'hora de la veritat, hi ha ocasions en les quals reaccionem de manera visceral, sense control.
Tots fallem de vegades, això és normal, però alguns ho fan sempre que les coses es torcen una mica, i això si és molt perillós.

Surto els diumenges amb vosaltres perquè sou els meus amics.
Em trobo a gust al vostre costat.
Sé que surto per patir durant unes hores. Un petit repte setmanal, que superat al vostre costat em fa sentir-me molt feliç.
I no vull que res m'impedeixi seguir gaudint d'aquestes estones.

Està molt bé convidar a gent nova a formar part del nostre grup, però creo que tot aquell que vulgui acompanyar-nos ha de tenir unes coses molt clares:
-Som un grup d'amics que sortim amb bici.
-Gaudim patint junts.
-”L'últim” sempre són dos.
-O arribem tots, o no arriba ningú!
-On va un, anem tots!
Si el nostre grup té una cosa forta, és el cor de tots i cadascun de nosaltres.
I no oblideu mai que una cadena és tan forta com forta és la seva baula més feble.

Un amic!
Toni Placín.